Control de paparres

Les paparres són àcars que parasiten externament diversos mamífers, aus i rèptils –tant salvatges com domèstics– i també poden picar les persones. Són hematòfagues, és a dir, necessiten xuclar sang de la persona o animal per alimentar-se i completar el seu cicle biològic.

Hi ha més de 1.000 espècies descrites arreu del món i es classifiquen en dos grups, segons la duresa de la cutícula o membrana que els revesteix el cos: les toves (família Argasidae) i les dures (família Ixodidae). Les que poden afectar més les mascotes i l’ésser humà són les dures.

L’aspecte de les paparres varia segons l’espècie, l’estadi de desenvolupament (les larves poden ser tan petites com un cap d’agulla i les femelles adultes tan grans com una mongeta) i el grau d’alimentació (són més planes quan no s’han alimentat i més arrodonides quan l’abdomen és ple).

Malauradament, la  presència de paparres al medi natural és un fet habitual i generalitzat a tota Catalunya, que sembla que s’ha vist incrementat en els últims anys per l’augment de les temperatures, la sequera i la proliferació d’alguns animals com el conill o el senglar (principals hostes d’aquest artròpode).

Tot i així, no hi ha un tractament químic eficaç contra aquest paràsit que es pugui aplicar de forma generalitzada a l’entorn. Per tant, és essencial evitar els ambients on són més abundants (zones boscoses i paratges rurals afectats), especialment durant les èpoques de més calor.

En cas que això no sigui possible, és recomanable caminar pel mig dels camins evitant les vores on hi ha més vegetació, protegir-nos amb pantalons i mànigues llargues per evitar l’exposició de la pell, utilitzar un repel·lent d’insectes que sigui eficaç contra les paparres i inspeccionar regularment la pell per detectar si alguna paparra ens ha picat.

La picada de paparra no és especialment dolorosa; de fet, en podem tenir d'enganxades durant dies sense adonar-nos-en. Però algunes poden estar infectades amb organismes patògens i transmetre algun virus mentre s'alimenten. Això pot causar malalties en les persones, com la febre botonosa, la malaltia de Lyme, la febre recurrent, l'encefalitis transmesa per paparres, la babesiosi, la tularèmia o la febre hemorràgica de Crimea-Congo, entre d'altres.

La gran majoria de paparres no estan infectades i les que ho estan necessiten unes hores per transmetre l’agent infecciós. Per això és molt important treure-les al més aviat possible, preferiblement per un professional sanitari. Si ho feu vosaltres:

• Eviteu els remeis tradicionals (oli, alcohol, petroli o calor).
• Subjecteu la paparra amb unes pinces romes i de punta fina al més a prop possible de la pell i estireu suaument cap amunt, sense aixafar-la ni trencar-la, i no us grateu. Si no teniu pinces, podeu fer servir els dits amb guants fins.
• Netegeu-vos la ferida amb aigua i sabó i apliqueu-vos un antisèptic. Renteu-vos bé les mans en acabar.
• Si teniu una erupció a la pell, febre o malestar durant el mes següent d’una picada, aneu a un centre de salut i expliqueu que us ha picat una paparra.