De la prehistòria fins a l'antiguitat tardana

A continuació podeu llegir una introducció general de la història de Castellbisbal de la prehistòria fins a l’antiguitat tardana.

Al final de la pàgina podeu accedir a un reportatge de vídeo, a un PDF amb el capítol corresponent al llibre Castellbisbal. Una història porta-roja i a altres a recursos que us oferim per si en voleu saber més.

De la prehistòria a l'antiguitat tardana

A l’antiguitat, l’actual terme municipal de Castellbisbal, d’uns 31 km² d’extensió, no va constituir mai una entitat urbana en si mateix. No obstant, encara que les evidències siguin un pèl escasses, el seu territori sí que sembla haver estat habitat des dels temps prehistòrics. Sens dubte, aquesta realitat va ser una conseqüència de l’estratègica ubicació geogràfica del terme, situat dalt d’uns turons que protegien qualsevol hàbitat que s’ubiqués al seu cim i, al mateix temps, li oferien un bon control visual sobre la plana circumdant. I sempre tenint molt present la seva proximitat al Llobregat i el fet que, al peu d’aquests turons, passava una antiquíssima via comercial (la Via Heraclea) que travessava la Depressió Prelitoral i creuava el riu just en aquest punt. Per últim, també hi degué influir el tràfic comercial que, gràcies a la navegabilitat del riu fins a aquest punt, era possible entre Castellbisbal i el delta.

Podem imaginar, però, que els primers pobladors de la prehistòria, ara fa diversos milers d’anys, no es van instal·lar d’una manera permanent en aquest indret. Segons tots els indicis, es tractaria de grups humans molt reduïts que no produïen el seu aliment, sinó que l’obtenien de la natura. Dedicats a la cacera i a la recol·lecció de les plantes i fruits que produïa el medi, això els obligava a una vida nòmada que només els permetia residir a Castellbisbal durant temporades curtes i eventuals. A la llarga, aquestes comunitats caçadores-recol·lectores van acabar adoptant un mode de vida agrícola i això els va dur a un mode de vida més sedentari. Ara bé, els indicis de la materialització d’aquest procés a la zona de Castellbisbal són molt febles i només se’n pot parlar com a hipòtesi.

El primer assentament estable al territori del terme municipal dataria de l’època ibèrica (s. V1-11 aC). Segons els resultats d’una prospecció superficial duta a terme l’any 2019 al vessant occidental del turó de la Gatxarella, es pot hipotetitzar l’existència en aquest punt d’una petita fortalesa ibèrica. Una teoria que esdevé força plausible si tenim en compte que l’emplaçament era idoni a causa de la seva ubicació estratègica, en alçada i a la confluència del riu Llobregat amb la riera de Rubí. De fet, la resta de poblats ibers que s’han localitzat al curs baix del Llobregat es troben situats en llocs igualment estratègics a l’hora de controlar el territori i les vies que els creuaven.

Aquest petit centre ibèric hauria adquirit una certa prosperitat gràcies a les seves relacions comercials amb els pobles colonitzadors que van arribar a Catalunya procedents del Mediterrani Oriental, sobretot, a partir del s. V1 aC. L’activitat de mercaders fenicis (instal·lats a Cadis des del 1000 aC) està ben documentada a la zona del delta de l’Ebre (Aldovesta), a l’Empordà (Ullastret) i a la desembocadura del Llobregat. Tenint en compte el tràfic comercial que es desenvolupava al llarg d’aquest riu des d’èpoques molt remotes, podem imaginar que els habitants ibèrics del territori de Castellbisbal van aprofitar per vendre als orientals els seus excedents agrícoles. A partir del s. V1 aC, la instal·lació dels grecs a Empúries va permetre als habitants de la zona de Castellbisbal un major ventall de relacions comercials en iniciar tractes amb els nouvinguts, sobretot, tenint en compte que la Via Heraclea comunicava el seu territori d’una manera molt directa amb les planes de l’Empordà on s’havia fundat la colònia. A més, cal no oblidar que un cop arribada a Castellbisbal, la Via Heraclea trobava un lloc molt idoni per travessar el Llobregat aprofitant l’estretor del seu cabal en aquest punt, que avui dia separa els municipis de Martorell i Castellbisbal. Malgrat que no hi ha indicis de l’existència d’un pont anterior al de la fàbrica romana, res no impedeix pensar que la via continuava vers Tarragona per sobre d’un primitiu pont de fusta o que, potser, existia un servei de barques per a transportar les mercaderies d’una riba a l’altra.

Els grecs van portar amb ells la vinya i, per tant, podem imaginar que va ser aleshores que aquest conreu es va introduir a la zona de Castellbisbal, tot iniciant-se la tradició vinícola que, des de sempre, ha caracteritzat l’activitat agrícola del territori. A partir d’aleshores, els habitants de Castellbisbal van poder oferir als grecs i als fenicis el vi que ells produïen i, també, altres productes que els arribaven a través del Llobregat, especialment la sal de Cardona. La presència d’un embarcador a l’estrep oriental del pont fa pensar que Castellbisbal era un punt en què les mercaderies de la Catalunya interior s’embarcaven cap al delta del Llobregat, on serien adquirides tant per comerciants fenicis com grecs. Però, al mateix temps, també podem suposar que aquest embarcador funcionaria com el lloc d’arribada de mercaderies gregues i fenícies que, un cop desembarcades, s’adreçarien per via terrestre cap a les contrades de l’interior. El s. 111 aC va veure l’arribada d’un tercer poble colonitzador: els romans. No obstant, no hi ha cap indici de la seva presència i activitat al territori de Castellbisbal fins als darrers vint anys del s. 1 aC, moment en què, a partir de diversos indicis, podem detectar que el territori castellbisbalenc atreu l’atenció de l’emperador August. Aquest interès es detecta per tot un seguit d’actuacions que coincideixen en el temps i que podem interpretar com una maniobra per a millorar la gestió romana de tot el Pla de Barcelona: en primer lloc, la remodelació de la Via Augusta; en segon lloc, la construcció del Pont del Diable; i, en tercer lloc, la fundació de Bàrcino. Totes tres estratègies estan profundament relacionades i tenien com a objectiu racionalitzar la producció agrícola del territori al voltant de Bàrcino, intensificar la seva dedicació vinícola i facilitar-ne el seu trasllat cap al port de Montjuïc per a comercialitzar-la.

Els romans van organitzar l’explotació agrícola del territori castellbisbalenc entorn d’un conjunt de vil·les dedicades a la producció vinícola, d’entre les quals cal anotar Can Pedrerol de Baix, Ca n’Esteper, Can Riquer i Can Canals. A més, tot i que es trobi al terme del Papiol, resultaria lícit afegir-hi també Can Tintorer, per l’estreta col·laboració que es va establir entre aquesta vil·la i, com a mínim, la de Can Pedrerol de Baix. Tots aquests centres rurals van ser actius, com a mínim, fins als s. I-II dC. Les restes arqueològiques documentades permeten testimoniar tota la infraestructura per a premsar el raïm i fer envellir el most.

A partir del segle IV, Castellbisbal fou objecte del mateix procés de cristianització que caracteritza el període de l’antiguitat tardana a tot Catalunya (s. IV-VIII). Castellbisbal, però, no es va constituir en la seu de cap bisbat, sinó que formava part de la diòcesi de Barcelona. A nivell arqueològic, el fenomen de la cristianització va comportar, principalment, la instal·lació de centres de culte cristià a Ca n’Esteper i a Can Pedrerol de Baix. També són molt interessants, en aquest sentit, els columbaris de Can Nicolau de Dalt i de Ca n’Ametller, excavats a les parets rocoses de la riera de Salzes. Segons la nostra interpretació, es tractaria d’uns eremitoris excavats en una regió apartada buscant la solitud que els oferia aquest medi agrest, a imitació de les construccions eremítiques, molt semblants a les de Castellbisbal, que es feien a Orient contemporàniament.

Carles Buenacasa
Doctor en Història Antiga per la Universitat de Barcelona i professor agregat al Departament d’Història i  Arqueologia de la Facultat de Geografia i Història (UB)

• Consulteu el capítol corresponent del llibre Castellbisbal, una història pota-roja al PDF següent
• Per saber més sobre el poblament del municipi entre l’antiguitat i l’alta edat mitjana podeu consultar el llibre En els orígens del Castrum Benevivere quem vocant Episcopale. El terme de Benviure/ Castellbisbal, de l’antiguitat a l’edat mitjana de Gibert Rebull, Jordi (2019).

El llibre d’història Castellbisbal, una història pota-roja ha estat finançat completament amb fons públics dels pressupostos de l’Ajuntament de Castellbisbal, i com a tal no té finalitat comercial ni ànim de lucre.

L’únic objectiu de les publicacions de l’Arxiu Municipal de Castellbisbal és apropar la història i patrimoni del municipi al conjunt de la societat. Els textos d'aquest llibre són d'accés obert i en podeu fer un ús equivalent sempre que en citeu l’autoria i procedència.

Aquesta obra està subjecte a una llicència de CC BY-NC-ND 4.0 Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada . Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre i quan no sigui per a usos lucratius i se’n citi l’autoria i l’Ajuntament de Castellbisbal com editor.