Història contemporània

A continuació podeu llegir una introducció general de la història de Castellbisbal en època contemporània (segles XIX i XX).

Al final de la pàgina podeu accedir a un reportatge de vídeo, a un PDF amb el capítol corresponent al llibre Castellbisbal. Una història pota-roja i a altres a recursos que us oferim per si en voleu saber més.

Història contemporània

El període que va de la Guerra del Francès (1808-14) fins a la Transició democràtica, als anys setanta del segle XX, ha impulsat el canvi més rellevant de la història de Castellbisbal, ja que en aquest segle i mig ha passat de ser un municipi agrari i rural a convertir-se en un d’industrial vinculat a l’àrea metropolitana de Barcelona. Els Arenys són testimoni ben clar dels canvis que ha sofert el municipi en aquest període. És difícil imaginar-se’ls, ara, sense la indústria i les vies de comunicació que formen part intrínseca del seu paisatge actual, però no fa pas tant el seu sòl era conreat pels habitants de Castellbisbal, que subsistien gràcies als rics substrats provinents de la llera del Llobregat. Un canvi que es va accelerar tant per la construcció de les infraestructures de les rodalies de capital catalana com per l’impacte de la riuada del 1962, que va convèncer molts dels que hi tenien terres que era convenient passar de l’agricultura a l’activitat industrial. No és casual que en aquells terrenys hi hagués les masies de Can Albareda, Can Pelegrí de la Cortada i l’Hostal de la Barraqueta, aquest darrer, la llar on van néixer els famosos germans Martí, el Xic i el Noi. Possiblement, els dos pota-rojos més rellevants del segle XIX.

De fet, els Arenys han estat sempre una zona de pas: no cal oblidar que hi passava el Camí Ral i que, a més, va ser lloc de combats entre liberals i carlins durant bona part del segle XIX, i de republicans i nacionals durant la Guerra Civil. De fet, al turó del telègraf encara existeix la torre fossada, construïda a mitjan segle XIX, com a part de la línia de telegrafia òptica militar que comunicava Barcelona amb Lleida. Va ser un lloc militarment important tant a les guerres civils del segle XIX, com a la del XX, convertint-se en un dels darrers punts de resistència dels republicans a Catalunya.

És clar que, a principis del període contemporani, el nucli del  poble tampoc  no tenia massa a veure amb com és actualment. Gran part del segle XIX i principis del XX es van caracteritzar per una reivindicació constant dels pota-rojos: tenir millors infraestructures. Fins al 1871, el cementiri estava al mig del poble, on ara   hi ha la plaça de l’Església. I és que, com passava a la major part de les societats agràries tradicionals, Castellbisbal no era un municipi on sobressin els diners, fins   al punt que utilitzaren la fusta dels taüts per construir els mobles de l’escola. Els  carrers Pi i Margall i Major tampoc eren com són ara. No estaven pavimentats i, posteriorment, van formar part de la carretera que anava de Terrassa a Martorell. De fet, encara que el republicanisme tenia una presència considerable al poble, com posa de manifest que un dels principals carrers porti el nom d’un dels presidents  de la Primera República d’orígens catalans, també el caciquisme, a través d’Alfons Sala, hi va tenir una força considerable.

La societat pota-roja estava avesada al camp i vivia constantment a l’aguait  de les inclemències del temps i de les possibles plagues que poguessin afectar les seves collites, especialment amb el conreu de la vinya. Com no podia ser d’una  altra manera, doncs, l’arribada de la fil·loxera va significar un cop molt considerable. La modernitat semblava que passava de llarg, però l’arribada de les tan desitjades infraestructures, a principis del segle XX, va començar a canviar la situació: primer va ser l’estació del tren, poc després la tan desitjada carretera i, finalment, va arribar l’aigua i la llum. Aquest darrer esdeveniment va causar un impacte tan fort  a Castellbisbal que, des de llavors, cada any se’n commemora l’arribada al poble.

Òbviament, la gran inestabilitat política que van dur els segles XIX i XX a Catalunya van tenir impacte a Castellbisbal: els nous aires ideològics que va dur la Revolució Francesa, així com la posterior invasió napoleònica, va donar pas a un seguit de conflictes civils, revoltes i revolucions que van afectar el poble. D’aquests esdeveniments la Guerra del 36 ha estat, possiblement, el més decisiu de tots. Encara que oficialment no arribés a aprovar-se, durant un breu període, el municipi es va identificar com a Fruiters del Vallès. Això sense comptar que els incontrolats van matar, entre d’altres, el músic Miquel Blanch que va donar nom a l’actual escola   de música. La derrota de la República va implicar l’increment de la repressió, uns duríssims anys d’autarquia i una dictadura que es va allargar quaranta anys.

No obstant això, durant les dècades dels anys seixanta i setanta, el terme municipal de Castellbisbal va créixer com mai no ho havia fet abans. S’hi va establir la indústria, que es deslocalitzava de la ciutat de Barcelona, i s’hi van construir  nombroses urbanitzacions, la majoria en terrenys de les antigues masies que havien ocupat vinyes i arbres fruiters. Així, la població de Castellbisbal va començar a créixer amb la immigració provinent tant de l’interior de Catalunya com de zones rurals espanyoles, on les condicions de vida eren molt més dures que a les zones industrialitzades. A més, va començar una nova tendència: alguns barcelonins benestants van establir la seva segona residència al municipi. Així es va posar punt  i final al Castellbisbal agrari i rural.

Josep Pich Mitjana
Doctor en Història Contemporània per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) (1999). Catedràtic d’universitat d’Història Contemporània a la mateixa universitat.

• Consulteu el capítol corresponent del llibre Castellbisbal, una història pota-roja al PDF següent.
• Podeu veure el reportatge sobre el Castellbisbal de l'època contemporània.
• Per conèixer com ha evolucionat urbanísticament Castellbisbal podeu consultar el llibre: El creixement urbanístic del terme municipal de Castellbisbal (1850-2000) de Marta Piera González.
• Per saber més sobre la infància i ensenyament al Castellbisbal de 1939-1965 consulteu el llibre: Anar a escola a Castellbisbal entre 1939 i 1965 d'Eva Comas Arnal.
• Podeu consultar altres publicacions que tracten aquest període i que trobareu en aquest espai web.

El llibre d’història  Castellbisbal, una història pota-roja  ha estat finançat completament amb fons públics dels pressupostos de l’Ajuntament de Castellbisbal, i com a tal no té finalitat comercial ni ànim de lucre.

L’únic objectiu de les publicacions de l’Arxiu Municipal de Castellbisbal és apropar la història i patrimoni del municipi al conjunt de la societat. Els textos d'aquest llibre són d'accés obert i en podeu fer un ús equivalent sempre que en citeu l’autoria, procedència i no en feu una transformació.

Aquesta obra està subjecte a una llicència de CC BY-NC-ND 4.0 Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada . Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre i quan no sigui per a usos lucratius i se’n citi l’autoria i l’Ajuntament de Castellbisbal com editor.